L’identificació obligatòria d’usuaris: el principi de la fi de les xarxes socials
Les xarxes socials van néixer i van créixer gràcies a una promesa implícita: qualsevol persona podia dir el que volia, mostrar-se com volia i connectar sense haver de revelar qui era realment. Aquesta llibertat, acompanyada de l’anonimat o del pseudònim, va ser el motor de la creativitat, de la crítica política, de l’humor més salvatge i també, és cert, de molts abusos. Avui, però, s’estan imposant cada vegada més normatives i pressions perquè tothom s’identifiqui amb el seu nom real, amb un document oficial o amb una verificació biomètrica. I aquesta exigència, lluny de “netejar” les plataformes, les pot matar.
Per què l’anonimat era (i és) vital
Sense la possibilitat de parlar sense posar el nom i el cognom, moltes de les converses més interessants mai no haurien existit. Periodistes en règims autoritaris, activistes, persones LGTBI en entorns hostils, treballadors que denuncien irregularitats o simplement ciutadans que volen criticar el poder sense por de represàlies… tots ells depenen de la capacitat de no ser identificables. Quan aquesta protecció desapareix, el silenci s’imposa. La gent deixa de publicar, deixa de comentar i, finalment, deixa d’entrar.
A més, l’anonimat afavoreix l’experimentació. Els mems, els comptes satírics, les comunitats especialitzades i els debats polaritzats neixen precisament perquè no cal posar la cara. Si demà tothom ha de mostrar el DNI o un passaport digital, gran part d’aquest contingut senzillament no es crearà. El que quedi serà més previsible, més corporatiu i més avorrit.
Les conseqüències pràctiques de l’identificació forçada
Autocensura massiva
Quan saps que el teu nom real queda associat a cada comentari, cada “m’agrada” i cada compartició, penses dues vegades abans de dir qualsevol cosa que pugui resultar controvertida. Les plataformes es converteixen en versions digitals de reunions de veïns: educades, previsibles i sense gaire vida.Pèrdua d’usuaris
Molts usuaris, especialment els més joves o els més polititzats, preferiran marxar a espais alternatius: fòrums privats, aplicacions amb xifratge extrem, xarxes descentralitzades o senzillament deixar de participar. El resultat serà una caiguda de l’engagement i, per tant, dels ingressos publicitaris.Concentració de poder
Les grans empreses tecnològiques que ja tenen sistemes de verificació sofisticats (i acords amb governs) sortiran reforçades. Les xarxes més petites o les alternatives més lliures ho tindran molt més difícil per competir. Paradoxalment, la mesura pensada per “protegir” pot acabar consolidant oligopolis.Fals sentiment de seguretat
Identificar usuaris no elimina automàticament l’odi ni els delictes. Els actors maliciosos sempre trobaran maneres de saltar-se els controls (comptes robats, identitats falses elaborades, xarxes de bots…). Mentrestant, els usuaris normals pagaran el preu de la pèrdua de privacitat.
Un futur possible
Si les lleis d’identificació obligatòria s’acaben imposant de manera generalitzada (com ja s’està intentant a diversos països amb verificació d’edat i de identitat), les xarxes socials tal com les coneixem avui poden entrar en declivi irreversible. El que sobreviurà seran plataformes més controlades, més homogenies i menys atractives. La conversa pública es fragmentarà en grups tancats i canals privats, i l’espai digital obert perdrà gran part de la seva força.
L’identificació d’usuaris no neteja les xarxes socials. Les buida. I quan una xarxa social es buida de veus diverses, d’humor espontani i de crítica lliure, deixa de ser una xarxa social i es converteix en una altra cosa: un directori de perfils verificats amb molt poc a dir.
La pregunta ja no és si volem un internet més “segur”. La pregunta és si estem disposats a sacrificar el que va fer grans les xarxes socials a canvi d’una il·lusió de control.