Europa viu per damunt de les seves possibilitats: el deute, l’envelliment i el creixement anèmic amenacen el model de benestar

Europa s’ha acostumat a un nivell de despesa pública, prestacions socials i ambicions climàtiques i geopolítiques que ja no es corresponen amb la capacitat real de generar riquesa. Les dades més recents confirmen el que molts economistes adverteixen des de fa anys: el continent viu per sobre de les seves possibilitats.

Un deute que no para de créixer

Segons les darreres notificacions d’Eurostat (abril 2026), el deute públic de la Unió Europea es va situar el 2025 en el 81,7 % del PIB, mentre que a la zona euro va arribar al 87,8 %. Dotze països superen el llindar del 60 % establert pels tractats, amb xifres especialment preocupants a Grècia (146,1 %), Itàlia (137,1 %), França (115,6 %), Bèlgica (107,9 %) i Espanya (100,7 %).

El dèficit públic mitjà de la UE es manté en el 3,1 % del PIB, amb onze Estats membres per damunt del límit del 3 %. França i Bèlgica superen el 5 %, i països com Romania i Polònia registren dèficits encara més elevats. Sense mesures addicionals, les projeccions de la Comissió Europea indiquen que el deute de la UE podria apropar-se al 100 % del PIB en una dècada. Mentrestant, el deute emès per la pròpia Unió (sobretot per NextGenerationEU) podria arribar al bilió d’euros el 2027, amb un cost d’interessos que pesarà fortament sobre els pressupostos futurs.

L’envelliment demogràfic: la bomba de rellotgeria

La població de la UE assolirà el seu pic el 2029 i després començarà un declivi sostingut. El percentatge de persones de 65 anys o més passarà de l’actual 20 % aproximadament al 30 % el 2050. Això implica una pressió creixent sobre pensions, sanitat i cures de llarga durada, precisament quan la població en edat de treballar es redueix.

Els informes d’envelliment de la Comissió i les anàlisis de Moody’s avisen que aquestes despeses relacionades amb l’edat, combinades amb l’augment de la despesa en defensa i la transició energètica, poden incrementar la despesa pública en diversos punts percentuals del PIB en les properes dècades. El model de creixement basat en més ocupació s’esgota: sense un fort augment de la productivitat, el pastís s’encongeix.

Productivitat estancada i pèrdua de competitivitat

El creixement de la productivitat a Europa s’ha alentit de manera preocupant. El valor afegit ha passat de créixer a un ritme del 2,2 % anual (1995-2008) a només l’1,2 % en el període 2020-2024. La productivitat laboral ha caigut de l’1,3 % al 0,5 %. El creixement actual depèn cada vegada més de l’ocupació i menys de la innovació i la inversió en capital.

Els costos energètics elevats, la dependència d’importacions i la burocràcia excessiva dificulten la competitivitat industrial. Mentrestant, els Estats Units i la Xina avancen en productivitat i innovació. Europa es troba en una posició de desavantatge relatiu mentre continua finançant un estat del benestar generós i una transició verda ambiciosa.

Conclusió: cal un canvi de rumb

Viure per damunt de les possibilitats no és sostenible indefinidament. L’augment del cost del deute, l’envelliment accelerat i la baixa productivitat formen un triangle perillós. Sense reformes estructurals serioses —simplificació administrativa, incentius a la innovació i a la natalitat, revisió de les prestacions a llarg termini i una política energètica realista—, el model europeu de benestar es veurà obligat a retallar-se de manera abrupta.

Europa no pot continuar gastant com si fos la potència econòmica d’abans mentre produeix i innova cada vegada menys. El temps de les il·lusions s’acaba. O s’ajusta el nivell de vida a la capacitat real de generar riquesa, o el futur serà de més deute, menys creixement i un estat del benestar cada cop més fràgil.