Europa a ritme de caragol: quant de temps caldrà per a una electrificació completa?

L’electrificació d’Europa —és a dir, el pas d’una economia basada en combustibles fòssils a una on l’electricitat cobreixi la major part de la demanda energètica final— s’ha convertit en un dels grans objectius polítics de la Unió Europea. L’objectiu declarat és fer d’Europa el primer continent “electropotenciat”. Però, si mirem el ritme real dels darrers anys, la pregunta és inevitable: quant de temps tardarem realment a arribar-hi?

La situació actual: un percentatge estancat

Actualment, l’electricitat representa només al voltant del 23 % del consum final d’energia a la Unió Europea. Aquesta xifra s’ha mantingut pràcticament congelada durant més d’una dècada. Des del 2014-2015 fins avui, l’augment ha estat de només unes dècimes de punt percentual. Mentrestant, més del 70 % de l’electricitat generada ja prové de fonts netes (renovables i nuclear), però el problema no és generar electricitat neta: és fer-la servir allà on encara es cremen petroli, gas i carbó.

Els sectors més endarrerits són clars:

• El transport (encara molt dependent del petroli).
• La calefacció d’edificis (el gas natural cobreix gairebé la meitat de la demanda).
• La indústria (especialment els processos de calor a mitjana i alta temperatura).

Els objectius oficials versus la realitat

La Comissió Europea ha fixat un objectiu de referència del 32 % per al 2030 i un objectiu indicatiu del 46 % per al 2040 (el doble de l’actual). Alguns models interns apunten a al voltant del 50 % el 2040 i més del 60 % el 2050. Aquest darrer percentatge s’aproparia a una “electrificació completa” en termes pràctics, perquè una part de la demanda (processos industrials molt específics, aviació o navegació de llarga distància) difícilment es podrà electrificar al 100 % amb les tecnologies actuals.

Per arribar al 32 % el 2030 caldria un increment d’aproximadament 1,4 punts percentuals cada any. El ritme històric dels darrers deu anys ha estat de només 0,02 punts percentuals anuals. A aquest ritme, arribar al 46 % podria trigar més d’un segle. Fins i tot arribar al 40 % requeriria dècades i dècades.

On s’està avançant (i on no)

No tot és negatiu. Hi ha sectors amb un impuls recent:

• Els vehicles elèctrics purs ja superen el 20-22 % de les noves matriculacions de turismes a la UE el 2026.
• Les bombes de calor han registrat un fort creixement en alguns països.
• L’infraestructura de càrrega pública ha multiplicat gairebé per vuit des del 2020.

Però el parc total de vehicles canvia molt a poc a poc (els cotxes circulen durant 15-20 anys de mitjana). El mateix passa amb les calderes de gas i les instal·lacions industrials. A més, la xarxa elèctrica, les connexions i la disponibilitat de materials (bateries, transformadors, etc.) continuen sent colls d’ampolla importants, especialment per al transport pesant.

Què vol dir “a aquest ritme”?

Si Europa manté el ritme dels darrers deu anys —un creixement gairebé nul de la quota d’electricitat en el consum final—, una electrificació “completa” (entén-se com arribar a un 55-65 %) no arribaria abans de finals del segle XXI, o potser mai de manera plena. Fins i tot amb el ritme que caldria per acomplir els objectius de 2030, ja estem molt per sota.

La realitat és que el ritme actual no és suficient. Sense una acceleració clara —més inversió en xarxes, més incentius a bombes de calor i vehicles elèctrics, menys barreres administratives i una política industrial més decidida—, els objectius del 2040 i 2050 quedaran fora d’abast.

Europa té la tecnologia, té l’electricitat cada cop més neta i té els objectius polítics. El que li falta, de moment, és la velocitat. I a aquest ritme, el temps juga en contra.