La Gallina Clara i la Llangardaixa Lluïsa
Era una vegada, en un pati assolellat ple de flors i pedres calentes, una gallina blanca i grassoneta que es deia Clara i una llangardaixa verda i veloç que es deia Lluïsa.
La Clara era molt curiosa. Li encantava picotejar tot el que brillava o es movia. La Lluïsa, en canvi, era tímida i ràpida com un llamp. Li agradava prendre el sol damunt les pedres i córrer a amagar-se quan sentia soroll.
Un matí, la Clara va veure una cosa daurada que brillava sota una fulla gran.
—Què deu ser això tan bonic? —va dir la gallina, acostant-s’hi amb passes curtes i apressades.
De cop, la fulla es va moure i en va sortir la Lluïsa amb una pedreta daurada a la boca.
—Ei! Aquesta pedreta és meva! —va exclamar la Clara sorpresa.
La Lluïsa es va espantar tant que va deixar caure la pedreta i va fugir corrents cap a la tàpia.
—Espera! No te’n vagis! —va cridar la Clara—. Només volia mirar-la. No te la prendré pas!
La Lluïsa es va aturar dalt de la tàpia i la va mirar amb els seus ulls petits i brillants.
—De veritat? —va preguntar amb veueta fluixa—. Tots els animals grossos sempre m’empaiten.
La Clara va moure el cap d’un costat a l’altre.
—Jo no sóc dolenta. Sóc una gallina curiosa, però bona. Em dic Clara. I tu?
—Em dic Lluïsa —va respondre la llangardaixa, baixant una mica el cap.
A partir d’aquell dia, la Clara i la Lluïsa es van fer amigues. La gallina li ensenyava a la llangardaixa on hi havia les millors pedretes brillants i les llagostes més suculentes. La Lluïsa, en canvi, li ensenyava a la Clara a córrer ràpid i a pujar a les pedres altes per veure el pati des de dalt.
Un dia va caure una pluja molt forta i la pedreta daurada de la Lluïsa va quedar atrapada dins d’un toll d’aigua fangosa. La llangardaixa estava molt trista perquè no la podia agafar.
—No pateixis, Lluïsa! —va dir la Clara.
La gallina va ficar el bec dins l’aigua bruta, va remenar una mica i, amb molt d’esforç, va treure la pedreta daurada tota neta.
La Lluïsa estava tan contenta que va saltar al voltant de la Clara fent cercles de felicitat.
—Gràcies, Clara! Ets la millor amiga del món!
—I tu ets la llangardaixa més valenta i veloç que conec —va respondre la gallina somrient.
Des d’aquell dia, tothom al pati sabia que, encara que fossin molt diferents, una gallina curiosa i una llangardaixa tímida podien ser les millors amigues.
I van viure moltes aventures juntes, sempre ajudant-se i respectant-se tal com eren.
Fi